27 juny 2007
Els repetidors d'Acció Cultural, molt més que TV3 i C33.
Aquestos dies s'ha publicat que el ministre Clos ha signat el document que permetrà intercanviar els senyals de les televisions autonòmiques catalana i valenciana. El document ministerial possibilitarà el futur acord entre els governs del nord i del sud perquè els valencians vegem TV3 i C33. Amb aquesta decisió sembla que tot estaria sol·lucionat. Doncs no.
Com bé diu Acció Cultural encara queda pendent la sanció administrativa de 300.000 € que el governt integrista valencià va posar a l'associació cultural per satisfer el seu electorat més blavós, i per altra banda per intentar enfonsar-la. Però hi ha més.
Gràcies al repetidor de la Carrasqueta es pot escoltar Catalunya Ràdio a les comarques del sud. Tots els dies feiners, quan viatge d'Elx fins Alcoi, puc escoltar a la ràdio del cotxe durant l'hora que dura el viatge una emisora normal que fa un programa d'alta qualitat. L'Antoni Bassas condueix El matí de Catalunya Ràdio, oferint informació, opinió, reflexió, humor... Un programa que no me trinxa durant hores i hores, una vegada i una altra amb els temes que interessen al nacionalisme espanyol. Temes que poden interessar a Madrid però que als perifèrics ens interessen relativament, doncs ens preocupen altres coses i ens motiven altres històries. Perquè alguns periodistes, continuen pensant que si plou a Madrid, plou a tota la península.
Deia que el repetidor d'Acció Cultural ens permet escoltar ràdio en català, però també m'oferereix la possibilitat d'informar-me ràpidament en arribar a casa a través del 3/24 , o veure algun capítol d'alguna sèrie que no he pogut veure amb el 300.
Sembla que l'acord sols ens permetrà veure TV3 i C33, mentre que el govern valencià farà negoci venent dos dels nous canals que possibilitarà el nou múltiplex als seus amics, perquè continuen alliçonant els valencians amb els festejos que ens han promés.
Però això no és suficient. L'acord que signen els governs català i valencià no haurien d'empobrir la capacitat d'elecció que tenim els valencians per informar-nos i distreure-nos. L'acord que signen no pot justificar el tancament dels repetidors que vam pagar entre tots i totes.
Darrera hora.
El Conseller Rambla ja comença a posar "peròs". Les condicions públiques són aquestes, les amagades estan relacionades amb el negoci que pensaven fer i sembla que de moment no faran.
Juguem un poc als futuribles. El PP valencià tirarà endavant l'expedient contra Acció Cultural i tirarà la culpa al govern de Madrid. Pobres ells, sempre víctimes....
26 juny 2007
Socarrats.
Ahir vaig estar a Xàtiva. Darrerament no hi ne anat massa per veure la família i el trosset que hi tinc allí on me ventile criant coses per a casa. En passar per davant l'ajuntament he vist un cartell on s'anunciava una exposició en el Museu de l'Almodí per commemorar els 300 anys que han passat des de la crema de Xàtiva. Una exposició per resumir breument un fet i 300 anys d'història. Una exposició per emmudir una guerra, la destrucció d'un poble i d'un país. Una exposició per complir i continuar amagant les conseqüències del 1707.
Us convide a llegir l'article d'Alfons Llorenç a El Temps.
Volien matar la ciutat i assassinaren la ciutat. Ho diu el bàrbar decret d'"Extinción e incendio de Xàtiva" del botxí Felipe Quinto: "A fin de imprimir terror, y como ejemplo severo para evitar obstinaciones parecidas he hecho arrasar la ciudad". El 6 de juny de 1707 s'acabà la resistència (enguany, els botiflers celebren la seua victòria); derrotats per la fam, van capitular, salvant només l'anomenat honor militar. Després de la batalla d'Almansa, un estol dels vencedors, capitanejat per d'Asfeld, es presentà el 5 de maig davant Xàtiva. No van voler rendir-se, ben al contrari: tropes valencianes, catalanes, angleses i milicians locals hi mantingueren uns resistència heroica ("Jamás he visto una obstinación como la de Xàtiva") i fins i tot desariaren la mort, atacant els enemics, "llegando hasta la boca de los cañones de los franceses". I els soldats castellans i francesos, com feres rabioses, hi entraren amb set de sang i ànsia de pillatg, sembrant el pànic i degollant espantats indefensos.
Volien soterrar la ciutat i, com nerons, àtiles i vàndals, arrasaren la ciutat "para que sirva como ejemplo", un "exemple sévère d'une canaille aussi rebelle". Clero, noblesa, poble, corporacions, confraries, gremis, ducs, bisbes, comtes, marqueses i dames a cor suplicaven al venjatiu borbó i "s'estellaren contra el cor de roca del tirà estranger".
Volien esborrar la ciutat i la cremaren el 17 de juny de fa 300 anys. Fou "abrasada la ciudad y sus habitantes exterminados" i manaren que els xativins "se presentasen con sus farditos de ropa en el Mont-Sant [...] y a los rebeldesles mandó seguir la escolta llevándoles a pie prisioneros a Castilla, sin dejar persona viviente en la ciudad". Brases, fum, enderrocs, carrers deserts, campanars muts, gossos famolencs, silenci i soledat, ciutat socarrada, cremada i morta.
Us convide a llegir l'article d'Alfons Llorenç a El Temps.
Volien matar la ciutat i assassinaren la ciutat. Ho diu el bàrbar decret d'"Extinción e incendio de Xàtiva" del botxí Felipe Quinto: "A fin de imprimir terror, y como ejemplo severo para evitar obstinaciones parecidas he hecho arrasar la ciudad". El 6 de juny de 1707 s'acabà la resistència (enguany, els botiflers celebren la seua victòria); derrotats per la fam, van capitular, salvant només l'anomenat honor militar. Després de la batalla d'Almansa, un estol dels vencedors, capitanejat per d'Asfeld, es presentà el 5 de maig davant Xàtiva. No van voler rendir-se, ben al contrari: tropes valencianes, catalanes, angleses i milicians locals hi mantingueren uns resistència heroica ("Jamás he visto una obstinación como la de Xàtiva") i fins i tot desariaren la mort, atacant els enemics, "llegando hasta la boca de los cañones de los franceses". I els soldats castellans i francesos, com feres rabioses, hi entraren amb set de sang i ànsia de pillatg, sembrant el pànic i degollant espantats indefensos.
Volien soterrar la ciutat i, com nerons, àtiles i vàndals, arrasaren la ciutat "para que sirva como ejemplo", un "exemple sévère d'une canaille aussi rebelle". Clero, noblesa, poble, corporacions, confraries, gremis, ducs, bisbes, comtes, marqueses i dames a cor suplicaven al venjatiu borbó i "s'estellaren contra el cor de roca del tirà estranger".
Volien esborrar la ciutat i la cremaren el 17 de juny de fa 300 anys. Fou "abrasada la ciudad y sus habitantes exterminados" i manaren que els xativins "se presentasen con sus farditos de ropa en el Mont-Sant [...] y a los rebeldesles mandó seguir la escolta llevándoles a pie prisioneros a Castilla, sin dejar persona viviente en la ciudad". Brases, fum, enderrocs, carrers deserts, campanars muts, gossos famolencs, silenci i soledat, ciutat socarrada, cremada i morta.
06 juny 2007
Benvinguts al paradís.
Per desengreixar, ahir vaig comprar el darrer disc dels Obrint Pas. Després de la primera oida del disc, el primer que se m'acudeix és l'excel·lent impressió que m'han fet, i estar escoltant un dels grups valencians amb moltes coses a dir-nos.
Compreu-lo, mereix la pena.
